morint-me de boja
Tinc un aire trist aquest dies. No m’el puc treure. M’invaeix i em cobreix com si fos un gran núvol. Com si fos aquesta teranyina que m’enganxa les mans i les cames, em tapa la boca i no em deixa lliure pensament. Si tan sols pugues enviar un S.O.S i vingués algú. Allò, suposo, son coses que nomes un mateix pot arreglar. Quedar-me sola amb el meu pensament… o pot ser el millor és que no em quedi sola, per xo busco companyia 24h. No soporto caminar sola, cuinar sola, menjar sola, i menys dormir. No puc respirar sola. Necessito gent al meu voltant. I ja ningú em serveix.
How could I… HOw could I do it without you. I reeally need you by my side. And you are always there. How can you be there and, even so, being so out of my reach. I know you will be always there for me. And when you’re not… is because you will have left me.
I’m scared to loose you. I’m scared to miss you. I’m scared to you to make a choice.
Please, don’t left me. Don’t leave me. Don’t miss me if you do it.
Only two months… and is already like an ethernity. I can’t help thinking about my life before, but I’m sorry, I couldn’t help to love you.
Puc entornar els ulls i pensar, puc fer-ho? Puc donar-me el luxe de jugar amb els minuts. Si no respiro, es perque he mort? Quants dies em faras encara el favor d’existir per mi?
nice and short, long as we die
